divendres, 3 de setembre de 2010

PORTERIES

M’agraden les porteries, hi sento una atracció especial difícil de descriure,  són com una cova, fosques i fresques a l’estiu, ostentoses o humils, va per barris, un món de transició, una termoclina entre el món públic del carrer i el privat dels apartaments.
Potser m’agraden tant, perquè de nen m’hi vaig passar moltíssimes hores jugant a la de casa meva, la porteria, de fet, va esdevenir una extensió de la meva habitació, on canviava cromos, llegia tebeos o emulava la pel·lícula del dissabte a la tarda.
Més tard, quan vaig començar a treballar amb el vidrier del barri, no em podia estar de contemplar totes les porteries a les que anàvem a col·locar algun vidre i llegia de punta a punta tots els cartellets de les bústies, que... com una targeta de visita, et presenta als seus inquilins, repassant mentalment els noms, Pepita Garcia, Llorenç Viola, Maria Torrelles, José Puerto i aturant-me en aquells cognoms que en semblaven poc freqüents o amb una sonoritat especial; Helena Collelldemont... maquíssim!!!.

Malgrat que ara visc en una casa i per tant sense porteria, si hagués de triar un pis per viure, tindria molt més pes a l’hora de decidir-me per un lloc, l’aparença de la porteria, que no pas el carrer o el barri.
Aquesta dèria, fa que quan camino pels carrers d’una ciutat, m’hi fixi habitualment en dues coses, una la vaig aprendre del meu pare, que és mirar cap amunt, contemplant els detalls de les parts més altes de les façanes, i descobrir com una segona ciutat queda al descobert amb dates, carasses, inscripcions o terrasses poblades de plantes gairebé selvàtiques, l’altre és aturar-me davant de les porteries i mirar-les des de fora com si d’un aparador es tractés, porteries plenes de bicicletes a Hannover, fosques i atrotinades a Lisboa, amb canelobre i estatueta modernista feta de motllo a Barcelona o amb porter de bata blava a Madrid i de tant en tant, si puc, a Barcelona cada cop és més difícil des de que als anys 80 es van posar de moda els porters electrònics, entro i pujo un tram d’escala com si fos el Sr. Hernando l’inquilí del 2ón 2na.



10 comentaris:

  1. M'agradat aquesta elegia a la porteria! I el que és pitjor, coincideixo en el fet que també m'atreuen i em permeten fer el tafaner... És greu?

    ResponElimina
  2. Home Galderich, greu no és, però pot ser molt desagradable... sinó pregunta-li al Carles què es va trobar en una porteria de Lisboa.

    Carles (no ho recordo), la porteria en qüestió, és alguna d'aquestes?

    ResponElimina
  3. Molt bonica aquesta evocació de les porteries. I publicada just a temps perquè el diumenge puguis assistir com a blocaire de ple dret ;p

    ResponElimina
  4. Ja enyorava les visites al teu bloc. Bentornat, i a veure si expliques això que diu la Mari Carmen que et va passar a una porteria de Lisboa, ni que sigui en petit comité el diumenge a la trobada.

    ResponElimina
  5. Galderich, que seria de nosaltres si no poguéssim fer el tafaner.

    ResponElimina
  6. Mari Carmen, jo intento treure la meva vena poètica i tu em recordes allò de la porteria de Lisboa, encara en venen basques.

    ResponElimina
  7. Allau, ho he fet, perquè igual no em deixava-ho tastar el pastís de Sant Llop.

    ResponElimina
  8. Leblansky, va de tema escatològic, així que si ho explico, millor que sigui abans del dinar.

    ResponElimina
  9. I les olors! No oblidem les olors! :-)

    ResponElimina
  10. No m'ho recordis Macip, no m'ho recordis.

    ResponElimina