Leblansky, és una donació virtual de la Mari Carmen, quan ha vist aquest matí el teu post, ha sortit disparada cap a l'armari del menjador i els ha tret del fons d'un prestatge, i jo, no m'he pogut estar d'aprofitar-ho. Si vols te les puc deixar per quan estrenis la safata.
Carles, has vist quin enrenou per unes capsetes xineses de res!!! Si ho arribo a saber... Ostres tu, com són aquesta gent. Sobretot no miris el comentari d'en Galderich al post d'en Leblansky d'avui...
Galderich, només recordo un restaurant xinès al carrer d'Horta que no estava decorat amb tota la parafernalia típica dels xinesos, fins i tot hi havia una gran foto de Mao Zedong que presidia el menjador.
Ha, ha, jo recordava aquest dibuix d'haver-lo vist amb detall de molt petita, no sé on, potser d'una capsa que regalava el Colacao. Tot un tot un tresor que en Leblansky qualificava de ser el regal de la seva vida. Pel que veig no és cap peça única. Safata, capses, tasses. . . No reia tant des fa mooooolt de temps.
Carles, quan la Carme vegi el teu post, s'estarà rient de mi durant dues setmanes seguides, snif...
ResponEliminaPer què les capses de te, els restaurants xinesos... han de tenir una certa estètica?
ResponEliminaEn fi Leblansky, van a matar amb tu...
ei! això és una troballa al nivell del descobriment de la tomba d'en Tutanjamón!!! (pel cap baix eh!) hihihihihi
ResponEliminaLeblansky, és una donació virtual de la Mari Carmen, quan ha vist aquest matí el teu post, ha sortit disparada cap a l'armari del menjador i els ha tret del fons d'un prestatge, i jo, no m'he pogut estar d'aprofitar-ho.
ResponEliminaSi vols te les puc deixar per quan estrenis la safata.
Carles, la vostra oferta és temptadora. Però seria massa per mi, la safata i els pots junts, quina emoció... no sé si el meu pobre cor ho resistiria.
ResponEliminaJo tinc una tassa per prendre te que hi va a joc. Me l'emportaré per anar a casa d'en Leblansky. Ha, ha, ha,
ResponEliminaCarles, has vist quin enrenou per unes capsetes xineses de res!!! Si ho arribo a saber...
ResponEliminaOstres tu, com són aquesta gent. Sobretot no miris el comentari d'en Galderich al post d'en Leblansky d'avui...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaGalderich, només recordo un restaurant xinès al carrer d'Horta que no estava decorat amb tota la parafernalia típica dels xinesos, fins i tot hi havia una gran foto de Mao Zedong que presidia el menjador.
ResponEliminaHa, ha, jo recordava aquest dibuix d'haver-lo vist amb detall de molt petita, no sé on, potser d'una capsa que regalava el Colacao.
ResponEliminaTot un tot un tresor que en Leblansky qualificava de ser el regal de la seva vida.
Pel que veig no és cap peça única. Safata, capses, tasses. . .
No reia tant des fa mooooolt de temps.
al carrer Muntaner, número 100, Out of China, pin-ups dels anys 50 xineses. La maitre, xinesa, parla un català d'Olot genial ^^ i es menja molt bé :)
ResponEliminaClidice, hauries de veure els soterranis del basar xinès...
ResponEliminaHaure'm de tastar aquest que dius del carrer Muntaner.
Ernesto, podem fer una nova reunió i que cadascú porti una peça de la vaixella per prendre el te.
ResponEliminaMari Carmen, ja he vist el comentari del Galderich, amb l'altura què té i necessita sicaris?
ResponEliminaCarme J, no siguis dolenta, què la il·lusió del primer moment no té preu.
ResponEliminaCarles, però no hem quedat en que millor no mirar-ho!!!
ResponElimina