Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Portugal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Portugal. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 de setembre del 2010

PORTERIES

M’agraden les porteries, hi sento una atracció especial difícil de descriure,  són com una cova, fosques i fresques a l’estiu, ostentoses o humils, va per barris, un món de transició, una termoclina entre el món públic del carrer i el privat dels apartaments.
Potser m’agraden tant, perquè de nen m’hi vaig passar moltíssimes hores jugant a la de casa meva, la porteria, de fet, va esdevenir una extensió de la meva habitació, on canviava cromos, llegia tebeos o emulava la pel·lícula del dissabte a la tarda.
Més tard, quan vaig començar a treballar amb el vidrier del barri, no em podia estar de contemplar totes les porteries a les que anàvem a col·locar algun vidre i llegia de punta a punta tots els cartellets de les bústies, que... com una targeta de visita, et presenta als seus inquilins, repassant mentalment els noms, Pepita Garcia, Llorenç Viola, Maria Torrelles, José Puerto i aturant-me en aquells cognoms que en semblaven poc freqüents o amb una sonoritat especial; Helena Collelldemont... maquíssim!!!.

Malgrat que ara visc en una casa i per tant sense porteria, si hagués de triar un pis per viure, tindria molt més pes a l’hora de decidir-me per un lloc, l’aparença de la porteria, que no pas el carrer o el barri.
Aquesta dèria, fa que quan camino pels carrers d’una ciutat, m’hi fixi habitualment en dues coses, una la vaig aprendre del meu pare, que és mirar cap amunt, contemplant els detalls de les parts més altes de les façanes, i descobrir com una segona ciutat queda al descobert amb dates, carasses, inscripcions o terrasses poblades de plantes gairebé selvàtiques, l’altre és aturar-me davant de les porteries i mirar-les des de fora com si d’un aparador es tractés, porteries plenes de bicicletes a Hannover, fosques i atrotinades a Lisboa, amb canelobre i estatueta modernista feta de motllo a Barcelona o amb porter de bata blava a Madrid i de tant en tant, si puc, a Barcelona cada cop és més difícil des de que als anys 80 es van posar de moda els porters electrònics, entro i pujo un tram d’escala com si fos el Sr. Hernando l’inquilí del 2ón 2na.



divendres, 9 de juliol del 2010

EL CONILL BLANC

Entrada dedicada a l'Allau.
El conill blanc d'Alícia en terra de meravelles que corre cap el seu cau, en aquest cas l'andana de Cais do Sodré del metro de Lisboa.

dijous, 8 de juliol del 2010

RAJOLES LISBOETES

Selecció de dissenys de rajoles d'algunes façanes de cases de Lisboa.










dimecres, 7 de juliol del 2010

LA MARE DE DÉU I ELS DINOSAURES

Teòricament, Portugal és un país força religiós i potser és per això que ha estat triat per les divinitats cristianes per fer algunes de les aparicions més estel·lars i recents, la més coneguda sens dubte és la manifestació mariana de Fàtima l’any 1917.
Jo sempre he cregut que aquestes aparicions no són més que les interpretacions de fets naturals poc habituals i inexplicables en aquella època i que la gent atribuïa a senyals divines del cel.
Una aparició força desconeguda és la que va tenir lloc al Cabo Espichel i es tracta de la interpretació que es va fer d’unes marques força caracteristiques a l’anomenada Pedra da Mua, una gran placa calcàrea i pràcticament vertical que cau damunt de l’Oceà Atlàntic.


La Pedra da Mua és la placa calcàrea que es veu a la dreta de la imatge
si l'amplieu es poden veure les petgades


La Praia dos Lagosteiros al costat de la Pedra da Mua

La llegenda del 1410 es fonamenta en el somni de dos avis que van veure com la Verge, carregada a lloms d’una mula blanca, pujava per la paret fins dalt del Cap, deixant marcades unes nítides petjades a la paret.
A finals del segle XV i al punt exacte on la Mare de Déu va treure el cap d’entre les roques, es va construir l’Ermida da Memória, on es guardava una imatge de la Verge i que té el seu interior decorat amb rajoles que narren la llegenda.


Les petgades de la mula blanca


La Pedra da Mua i la ruta que va seguir la mula fins dalt del penya-segat on hi ha l'ermita


La Ermida da Memória


Les rajoles que expliquen la llegenda

El lloc va esdevenir en un punt de pelegrinatge i això va fer que  al segle XVII es contruís l’Igreja de Nossa Senhora do Cabo i una hospederia avui en desús, sens dubte desbancada per la fama de Fàtima.
És evident que quant es mira la Pedra da Mua el què es veu són unes petjades, però, poseu-vos en la pell d’aquells mortals de 1410 que miraven aquelles marques sobre la roca... qui o què les podia haver deixat? En aquell moment, la resposta no podia ser una altra que una mula grimpadora amb la Mare de Déu al damunt.
Però, que són en realitat aquestes marques? La resposta la tenim des de no fa massa: no són altra cosa que les icnítes deixades per diferents espècies de dinosaures fa més de 145 milions d’anys al final del període Juràssic.
En total es coneixen 38 pistes de sauròpodes (dinosaures quadrúpedes herbívors) i dues pistes de teròpodes (dinosauris bípeds carnívors) aquest conjunt de petjades va ser declarat Monument Natural l’any 1997.
Com veieu els avis no anaven mal encaminats, només que es van confondre d’animal.


L'esglesia de Nossa Senhora do Cabo


 Les cel·les del Santuari de Nossa Senhora do Cabo, avui dia tapiades

dimarts, 6 de juliol del 2010

COLECÇÃO VAMPIRO

Arraconats a les prestatgeries de qualsevol llibreria de vell de Lisboa es poden trobar unes petites novel·les amb les portades il·lustrades de forma molt cridanera i que pertanyen a una col·lecció de nom força suggerent, la Colecção Vampiro.
Editada per Livros do Brasil, aquesta ha estat possiblement la col·lecció més important  de novel·la negra publicada a Portugal. En els seus inicis els llibres s’importaven del Brasil i les traduccions estaven fetes en brasiler, però degut al gran èxit que van tenir entre els lectors portugesos, l’edició de la col·lecció es va traslladar a Lisboa i les traduccions es van fer en portuguès europeu.
La col·lecció es va iniciar l’abril de 1947 i es va publicar mensualment i pràcticament sense interrupcions durant més de 50 anys, l’últim número aparegut va ser el 703 l’any 2008.
La col·lecció es va encarregar d’editar els grans clàssics de la literatura negra i així per les seves pàgines, van desfilar els grans personatges d’aquest estil literari com l’Hercules Poirot d’Agatha Christie o Maigret de George Simenon, però també van tenir cabuda els títols més pulps, com les aventures del Santo de Leslie Charteris o les novel·les de Sax Rohmer, podriem dir que la col·lecció era com una mena de barreja entre la Cua de Palla d’Edicions 62 i la Bibloteca Oro de l’Editorial Molino, però amb un disseny de les portades que l’acostarien més a l’estètica d’aquesta última.



dilluns, 5 de juliol del 2010

TRATADO DE NATAÇÃO


Text de Mac Monegal i Luiz Guerreiro de Sá.
Il·lustracions de Mário Salgado.
Livraria Simões Lopes, Porto, 1938.



dijous, 17 de juny del 2010

TIM-TIM EM ANGOLA

O Papagaio núm. 242
Il·lustracions d'Hergé.
Lisboa, 30 de novembre de 1939.

La primera llengua estrangera en què es van publicar les aventures de Tintín va ser el Portuguès a la revista catòlica juvenil O Papagaio. 
Els editors d'aquesta revista van introduir alguns canvis força curiosos. 
Un dels més destacables es el canvi de nacionalitat de Tintín, que passa de belga a portuguès i així es converteix en reporter d'O Papagaio en comtes del setmanari belga Le Petit Vingtieme. Evidentment l'aventura colonial esdevé a Angola i no pas al Congo i per primer cop les aventures de Tintín són publicades en color.