Il·lustració de M. Tlarig (Ricard Giralt Miracle).
Text de George Simenon.
Aymà, S. L. Ediciones, Barcelona, 20 de juliol de 1952.
Text de George Simenon.
Aymà, S. L. Ediciones, Barcelona, 20 de juliol de 1952.
dijous, 14 d’octubre del 2010
dimecres, 13 d’octubre del 2010
dimarts, 12 d’octubre del 2010
AÏN EL ATI
Al extrem sud-est del Marroc al costat de la carretera N 13 que porta a l’Erg Chebbi, es poden veure de lluny dos grans brolladors d’aigua, una mena de guèisers al mig del no res. L’aigua surt amb força i sense parar per un tub metàl·lic; porta anys brollant, milers i milers de litres que cada dia es vessen i s’escampen pel terra. D’entrada, sobta veure com l’aigua es perd, es filtra i s’acaba evaporant, però, quan un s’acosta surt de dubtes: l’olor a salmorra, les concrecions salines i la manca pràcticament total de vegetació delaten la naturalesa salina d’aquesta aigua que la fa poc adeqüada per l’ús agrícola.
L’any 1988 els vaig veure per primer cop. Llavors segurament feia poc que havien fet els sondatges; els tubs eren nous de trinca i la superfície per on s’escampava l’aigua començava a estar coberta de petits gorgs groguencs, fins i tot un dels companys, malgrat la salinitat, va fer-se una dutxa ràpida per apaivagar els efectes de la calor, encara que desprès el cos li quedés enfarinat per petits cristalls de sal.Vint anys després de la primera visita, vaig tornar a passar i em vaig aturar. Aquell lloc solitari s’havia convertit en un punt d’aturada dels autocars que porten als turistes a trepitjar els sorrals saharians. Només quedava un dels brolladors i l’havien arranjat com si és tractés de la font de Sant Jordi del claustre de la catedral de Barcelona -només li faltava un ou ballaruc al cap damunt- i els venedors de fòssils havien muntat tot de parades al seu voltant.
Malgrat tot, l’indret encara manté el seu encant, el tub està totalment recobert per una gruixuda crosta, que li dona un aire de guèiser natural, l’aigua està canalitzada, però la superfície per on abans s’escampava l’aigua està farcida de magnífics gorgs eixuts, que degut a la presència d’òxid de ferro tenen un color taronja intens com si d’un paisatge marcià es tractés, però allò més semblant a un extraterrestre que podem trobar -a part dels turistes disfressats de tuaregs- són els magnífics trilobits de les parades dels venedors de fòssils.
dilluns, 11 d’octubre del 2010
divendres, 8 d’octubre del 2010
UFO BRIDGE
Pont amb un mirador amb forma de "platillo" volant sobre el riu Danubi a la ciutat de Bratislava, Eslovàquia.
Inaugurat el 26 d'agost de 1972.
dimarts, 14 de setembre del 2010
BOUM!!!
A la primera pàgina de Tintín al país de l'or negre, en Dupond i Dupont canten una versió de la cançó Boum de Charles Trenet.
Aqui teniu la versió publicada en castellà i el tema original.
Aqui teniu la versió publicada en castellà i el tema original.
dilluns, 13 de setembre del 2010
GRANDE CONFÉRENCE SUR LA JEUNESSE
Làmina del quart àlbum de la col·lecció grans humoristes.
Àlbum dedicat a Sennep amb dibuixos realitzats per l'autor a Vichy durant l'ocupació nazi de França.
Éditions du livre, 20 de desembre de 1943, Monte-Carlo.
divendres, 3 de setembre del 2010
PORTERIES
M’agraden les porteries, hi sento una atracció especial difícil de descriure, són com una cova, fosques i fresques a l’estiu, ostentoses o humils, va per barris, un món de transició, una termoclina entre el món públic del carrer i el privat dels apartaments.
Potser m’agraden tant, perquè de nen m’hi vaig passar moltíssimes hores jugant a la de casa meva, la porteria, de fet, va esdevenir una extensió de la meva habitació, on canviava cromos, llegia tebeos o emulava la pel·lícula del dissabte a la tarda.
Més tard, quan vaig començar a treballar amb el vidrier del barri, no em podia estar de contemplar totes les porteries a les que anàvem a col·locar algun vidre i llegia de punta a punta tots els cartellets de les bústies, que... com una targeta de visita, et presenta als seus inquilins, repassant mentalment els noms, Pepita Garcia, Llorenç Viola, Maria Torrelles, José Puerto i aturant-me en aquells cognoms que en semblaven poc freqüents o amb una sonoritat especial; Helena Collelldemont... maquíssim!!!.
Malgrat que ara visc en una casa i per tant sense porteria, si hagués de triar un pis per viure, tindria molt més pes a l’hora de decidir-me per un lloc, l’aparença de la porteria, que no pas el carrer o el barri.
Aquesta dèria, fa que quan camino pels carrers d’una ciutat, m’hi fixi habitualment en dues coses, una la vaig aprendre del meu pare, que és mirar cap amunt, contemplant els detalls de les parts més altes de les façanes, i descobrir com una segona ciutat queda al descobert amb dates, carasses, inscripcions o terrasses poblades de plantes gairebé selvàtiques, l’altre és aturar-me davant de les porteries i mirar-les des de fora com si d’un aparador es tractés, porteries plenes de bicicletes a Hannover, fosques i atrotinades a Lisboa, amb canelobre i estatueta modernista feta de motllo a Barcelona o amb porter de bata blava a Madrid i de tant en tant, si puc, a Barcelona cada cop és més difícil des de que als anys 80 es van posar de moda els porters electrònics, entro i pujo un tram d’escala com si fos el Sr. Hernando l’inquilí del 2ón 2na.
dimarts, 20 de juliol del 2010
EL CIRCO
Colección "Los Guasones".
Text de Ramón Gómez de la Serna.
Il·lustració de la portada de Bon.
Il·lustracions interiors d'Apa i de R. Gómez de la Serna.
Editorial Sempere, València, 1917
Text de Ramón Gómez de la Serna.
Il·lustració de la portada de Bon.
Il·lustracions interiors d'Apa i de R. Gómez de la Serna.
Editorial Sempere, València, 1917
dilluns, 19 de juliol del 2010
dijous, 15 de juliol del 2010
RESUM
Resum del Grup Pictòric del Centre Moral Instructiu de Gràcia. 1922-1934.
Publicació amb el resum de les activitats realitzades pel Grup Pictòric del C. M. I. G.
Il·lustració de la Portada anònima, però en una de les pàgines en blanc hi ha un dibuix original d'un dels membres, l'escultor Francesc Carulla i Ribera.
També entre les seves pàgines va aparèixer un sobre amb el pressupost de la impremta que va fer la tirada de 200 exemplars.
Barcelona, juny del 1934.
Publicació amb el resum de les activitats realitzades pel Grup Pictòric del C. M. I. G.
Il·lustració de la Portada anònima, però en una de les pàgines en blanc hi ha un dibuix original d'un dels membres, l'escultor Francesc Carulla i Ribera.
També entre les seves pàgines va aparèixer un sobre amb el pressupost de la impremta que va fer la tirada de 200 exemplars.
Barcelona, juny del 1934.
dimecres, 14 de juliol del 2010
dimarts, 13 de juliol del 2010
EVA TRIUNFADORA
Il·lustració de Manolo Prieto.
Text de Pierre de Coulevain.
Revista literaria, Novelas y Cuentos, Madrid, 24 de juny de 1951.
Text de Pierre de Coulevain.
Revista literaria, Novelas y Cuentos, Madrid, 24 de juny de 1951.
dilluns, 12 de juliol del 2010
D'ACÍ I D'ALLÀ 63
Revista D'Ací i d'Allà número 63.
Il·lustració de Jaume Busquest.
Barcelona, març de 1923.
Il·lustració de Jaume Busquest.
Barcelona, març de 1923.
dissabte, 10 de juliol del 2010
MOMENTS DIFÍCILS
Contraportada de l'Esquella de la Torratxa.
Il·lustració d'Opisso.
Barcelona, 29 d'abril de 1921.
Il·lustració d'Opisso.
Barcelona, 29 d'abril de 1921.
divendres, 9 de juliol del 2010
EL CONILL BLANC
Entrada dedicada a l'Allau.
El conill blanc d'Alícia en terra de meravelles que corre cap el seu cau, en aquest cas l'andana de Cais do Sodré del metro de Lisboa.
El conill blanc d'Alícia en terra de meravelles que corre cap el seu cau, en aquest cas l'andana de Cais do Sodré del metro de Lisboa.
dijous, 8 de juliol del 2010
dimecres, 7 de juliol del 2010
LA MARE DE DÉU I ELS DINOSAURES
Teòricament, Portugal és un país força religiós i potser és per això que ha estat triat per les divinitats cristianes per fer algunes de les aparicions més estel·lars i recents, la més coneguda sens dubte és la manifestació mariana de Fàtima l’any 1917.
Jo sempre he cregut que aquestes aparicions no són més que les interpretacions de fets naturals poc habituals i inexplicables en aquella època i que la gent atribuïa a senyals divines del cel.
Una aparició força desconeguda és la que va tenir lloc al Cabo Espichel i es tracta de la interpretació que es va fer d’unes marques força caracteristiques a l’anomenada Pedra da Mua, una gran placa calcàrea i pràcticament vertical que cau damunt de l’Oceà Atlàntic.
La Pedra da Mua és la placa calcàrea que es veu a la dreta de la imatge
si l'amplieu es poden veure les petgades
La Praia dos Lagosteiros al costat de la Pedra da Mua
La llegenda del 1410 es fonamenta en el somni de dos avis que van veure com la Verge, carregada a lloms d’una mula blanca, pujava per la paret fins dalt del Cap, deixant marcades unes nítides petjades a la paret.
A finals del segle XV i al punt exacte on la Mare de Déu va treure el cap d’entre les roques, es va construir l’Ermida da Memória, on es guardava una imatge de la Verge i que té el seu interior decorat amb rajoles que narren la llegenda.
Les petgades de la mula blanca
La Pedra da Mua i la ruta que va seguir la mula fins dalt del penya-segat on hi ha l'ermita
La Ermida da Memória
Les rajoles que expliquen la llegenda
El lloc va esdevenir en un punt de pelegrinatge i això va fer que al segle XVII es contruís l’Igreja de Nossa Senhora do Cabo i una hospederia avui en desús, sens dubte desbancada per la fama de Fàtima.
És evident que quant es mira la Pedra da Mua el què es veu són unes petjades, però, poseu-vos en la pell d’aquells mortals de 1410 que miraven aquelles marques sobre la roca... qui o què les podia haver deixat? En aquell moment, la resposta no podia ser una altra que una mula grimpadora amb la Mare de Déu al damunt.
Però, que són en realitat aquestes marques? La resposta la tenim des de no fa massa: no són altra cosa que les icnítes deixades per diferents espècies de dinosaures fa més de 145 milions d’anys al final del període Juràssic.
En total es coneixen 38 pistes de sauròpodes (dinosaures quadrúpedes herbívors) i dues pistes de teròpodes (dinosauris bípeds carnívors) aquest conjunt de petjades va ser declarat Monument Natural l’any 1997.
Com veieu els avis no anaven mal encaminats, només que es van confondre d’animal.
L'esglesia de Nossa Senhora do Cabo
Les cel·les del Santuari de Nossa Senhora do Cabo, avui dia tapiades
Subscriure's a:
Missatges (Atom)